Club d’escacs Alberic

El títol de la crònica és l’esperança que algú es digne a fer una crònica (molt difícil perquè no es cobra per aquesta tasca), i com ja pasa un dia i ningú envia res, es fota qui es fota, vaig a fer una crònica jo.

Quedem prompte per anar a La Nucia, el camí és llarg i l’esdeveniment únic de jugar més de 500 jugadors en un lloc, ens fa voler estar en temps per allí, però la penya no canvia el xip, a l’hora justeta allí presents, hora de discutir qui porta el cotxe, una vegada clar, a pujar al cotxe, un altre lio per vore on puja cada ú, tan difícil és pujar en un cotxe??? o es que algú vol assegurar-se d’anar en el millor cotxe?????? o la millor companyia???? que tots som tios, que no hi ha ninguna xica amb nosaltres per anar. Bé, ens posem en marxa més tard del que es pensava, i pareix que hi havia qui encara no es donava compte de l’hora que era, perquè desprès d’entrar en l’autopista, encara hi havia qui tenia que esperar als de darrere per tal d’anar junts, però era l’hora que era, i si no ens posem les piles, no s’arribarà a l’hora calculada. Total, si en aplegar a l’eixida que toca, el GPS  tan particular que tenim no encerta i ens pasem d’eixida, menys mal que l’altra està prop i recuperem el temps perdut, i així l’altre cotxe que anava tan darrere aconseguix aplegar igual que nosaltres, perquè ells no es fien del nostre particular GPS i encerten l’eixida. Com serà de fí el GPS tan particular, que jo pase d’ell en una indicació i també arribem més prompte que ells, es coneix que tenia ganes de fer la visita turística pels voltants.

Pabelló Camilo Cano de La Nucia, un poliesportiu com cal, camps de futbol de diferents modalitats, pistes de tenis, de basquet, piscina coberta, i altres moltes més coses que sempre es diu que ha d’haver en un poliesportiu i que no es veuen mai, pel motiu que siga, però allí sí que hi havia.

La concentració de tants equips ens fa trobar-nos amb molta gent que, per circumstàncies no ens havíem trobat en molt de temps i l’alegria de jugar als escacs, ve acompanyada de la xarradeta amb les amistats dels escacs d’altres pobles. Per qui no està acostumbrat de vore tantes partides d’escacs en un sol lloc, aquella vissió d’un pabelló ple de gom a gom de taulers d’escacs va ser meravellossa i espere que es puga repetir altres anys.

Una vegada fet el pròleg, vaig a l’assumpte que ens portava de cap l’encontre amb el Silla. Dubtes perquè no se sap qui estarà i si ens presenten un bon equip, ens posaran les coses difícils per aconseguir pujar de categoria o el campionat. Tal i com estava pronosticat, l’alineació no va ser tan forta i els fallos en el primer equip de Silla, porta a presentar un equip “assequible” per nosaltres.

Les partides, bé, això és un altre tema que algú espere em puga aclarir millor en la seua crònica, jajajajajaja.

Vaig a apurar per no fer jo la crònica.

Com la penya no s’estira a l’hora de fer la crònica (encara que hi ha qui només es dedica a criticar les cròniques dels altres) vaig a fer jo una altra vegada la tasca d’informar a tot el qui ho desitge del que va pasar el dissabte dia 9 de març en Alzira.

Vesprada prou tranquila amb el viatge, clar, és curtet i no hi ha “pa” molt, però hi ha que anar prompte perquè segurament estarà mal l’aparcament del cotxe, hi ha una concentració de tambors a Alzira i l’arribada de moltes personesper aquest esdeveniment i les carpes que ja estan posades de les diferents falles, fa l’aparcament prou difícil. Però la vesprada ens sonriu un poc només arribar, perquè el cotxe es queda parat en un lloc que es pensava deixar i s’aplega amb prou de temps. L’equip d’Alzira, necessitat de punts, perquè es troba en llocs de descens, ens prepara una jornada mogudeta per vore si ens lleva la concentració. En primer lloc, per rebre’ns, tenim una barra lliure davant del local (quina tentació per algun algun altre del club) i en segon lloc, la desfilada dels tambors és en l’avinguda d’entrada, es a dir, que qui es dedica a practicar un poc amb el tambor abans d’entrar en acció, el tenim per allí prop.

Bé, arriga l’hora de començar i nosaltres estem tots, només falten un parell de jugadors de l’equip local, que pareix que tenen per costum arribar tard, però es pot començar a jugar.

En l’última taula, Alberto davant Daniel, té el compromís de guanyar, perquè en teoria és millor que el seu rival i ens farà falta ixe punt. Durant les dues primeres hores, no pareix molt clar l’assumpte, Dani ataca millor i guanya un peó, però li cega un altre peó i perd peça i es lia cada vegada més. Té una bona oportunitat d’entregar la dama i crec, que així recuperava tot, però no heu veu clar i deixa eixir viu a Alberto, que desprès d’una errada de Daniel, li guanya la dama i és definitiu. De quina s’ha escapat el nostre jugador!!!

No vaig a dir qui ha finalitzat primer, ni l’ordre de finalització, perquè hi ha molt de quisquillós per ahí i pren la paraula molt ràpid si no encerte correctament, jo estic a la meua partida i no m’apunte exactament aquest ordre.

Ara li toca a Llorens, un altre que anem a exigir-li el punt contra Enric. Com no té molta paciència, abans d’enrocar el seu rival ja li tira els peons al seu rival per desfer-li l’enroc, des del primer moment està apretant al seu rival, que aguanta les primeres jugades, però una vegada queda l’enroc al descobert, l’atac és im-parable, un altre punt per nosaltres.

En la setena taula, Sergi davant Héctor, també hi ha que exigir-li el punt. En les primeres de canvi, el nostre jugador ix molt més millor de l’obertura, però es cega amb la possibilitat de guanyar qualitat, i aquesta no resulta tan productiva com ell esperava, perquè deixa sol al seu rei i la possició està tancada, per tant, les seues torres no juguen. Els alfils del seu rival s’apoderen del tauler i es fan sentir contundenment, el nostre jugador no aguanta els atacs i perd. Punt per l’Alzira.

En un altre món estava la partida entre Jose Luis i Juan Bautista, aquesta partida ja es veia de principi on anava a parar, molt de canvi i els alfils de diferent color. I com el nostre jugador està tan preparat per aquestes situacions, heu té clar i taules.

Els quatre taulers últims ens dóna un poc d’avantatge a nosaltres, però queden els primers taulers, que és on són més forts els d’Alzira, però hi ha que jugar.

Alfonso i Francisco tenen amb la siciliana una obertura per anar a guanyar qualsevol dels dos, aquesta lluita dels dos jugadors queda patent perquè les taules es demanen quan queda poc de material i els dos heu tenen ja clar.

Eloy i Rafael, fan en la primera taula un enfrontament molt amistós, desprès de molts atacs, el d’Alzira guanya un peó però no pot protegir-lo com cal i només el recupera Eloy, la partida és taules. També lluitades fins que queden poques peces en el tauler.

Vaig ara a la partida que enfrontava a José Manuel Pérez i Jaume Escoms. Una altra vegada la siciliana en acció, però com aquesta obertura és tan variada, no és igual que la resta que estan disputant-se. Els dos veterans es dediquen a posicionar-se per vore què fa l’altre i Manolo no té tanta espera com Jaume, i prompte tira els seus peons de l’enroc per atacar l’enroc rival, escoltats perfectament per les peces, mentres que Jaume es dedica per l’altre costat del tauler a intentar contrajoc, però si al teu rei estan acosant-lo continuanemt, hi ha que escoltar-lo un poc més, que si no, pasa el que va pasar, davant les amenaçes continues de Manolo, per fi aconseguix guanyar-li la torre neta i el rei es queda sense peons per la seua defensa. L’unica oportunitat que li queda a Jaume és la dama, perquè amb l’avantatge que té Manolo, es deixa la qualitat tranquilament, per tal de llevar-li una peça al rival, encara té un cavall de més. Unes quantes jugades més i força el canvi de les dames, ara si que no li queda res a Jaume, però encara vol més i fins que no està clar que ja no pot fer res més, aguanta. Al final, punt per nosaltres i és el punt de la victòria, ja tenim els 4,5 punts i l’encontre és nostre.

Queda la partida del narraor, que és un duel “en la cumbre”, perquè estan cara a cara els dos presidents dels clubs. L’obertura prou tranquila per a mí, però no per Jesús, que es deixa una amenaça de perdre peça i es veu obligat a entregar la qualitat. Amb aquest canvi i la columna oberta per a mí, es presenta una partida prou tranquila, però ixa tranquilitat és mala i no hi ha que deixar al rival entrar en camp propi, i és el que jo vaig fer, mirant de provocar el canvi de dames, el deixe entrar, però pase per alt una jugada de cavall i em quede molt mal en l’enroc, i les torres mal comunicades. Poc a poc aconsegueix canviar la seua torre, però tinc el problema en l’enroc encara, que el meu rival no es conforma amb la repetició de jugades i puc solventar la situació amb el canvi de dames. I ara sí, la meua torre es fa notar més que les seues peces, i damunt amb el canvi d’alfils, el seu cavall sí que no pot parar els dos peons que tinc passats.

Tornem a la senda de la victòria i ens queda poc per finalitzar, tenim molt prop a tres equips que no ens deixaran respirar fins l’última jornada, però ara, anem líders en solitari desprès de perdre el Benimodo.

Autor: Adolfo Benet

Viatge sense incidències. Faltava més, amb lo propet que està Benimodo. Be, sense incidències llevat dels dos jugadors de meny, clar.

A l’arribar bones notícies. Ens toca un local molt novet i xulo. Però el millor és que ells, per celebrar que és l’última ronda van a fer un berenar amb cervesa, coca-cola, xocolate i la nostra internacional mona de pasqua. I que estem convidats, clar. Em cau be este club.

Comencem la ronda amb dos derrotes més als últims taulers. Per si fora poc jo estic en desventatja a la meua partida on la variant del Dragón del meu rival m’està fent necesitar un Sant Jordi per defendre’m. Al meny al resto del taulers els meus companys estan en posicions equilibrades però amb molt per pelear o inclús ja amb una xicoteta ventatja.

Com a jugador disciplinat que és, Radal consulta al capità, o siga jo, si acceptar l’oferta de taules que li ha fet el rival. Jo veig que la seua partida està nivellada, però relativament simplificada i que necesitarà un mal joc del rival per guanyar. Però sobretot tinc clar que jo no guanye ni encara que el meu rival es faça amb tota la botella de cervesa el a soletes. Prou serà si guanye. Així que ho deixe al seu criteri, que disfrute de la seua partida a la seua manera. Radal preferix pelear un poc més per vore que pasa, però la partida s’empenya en seguir nivellada i cada vegada és una posició més asquerosa per jugar, així que acaba oferint-li ell taules. Cosa que el rival accepta encantat. Els dos han fet be, ningú pot guanyar, només perdre fent el burro, i l’encontre ja no te raó de ser.

Per altra banda, el meu rival conseguix una ventaja d’un peó i amb millor posició, però una serie de canvis el porta a un final de dames. Els seus peons del ala de rei no tenen oposició, però per avançar-los tendria que descobrir el seu rei a mil jaques. Ademés, jo puc intentar el mateix a l’ala de dama, encara que el ahí te uno. Si algú pot guanyar és ell, però és d’eixos finals en que si no eres un professional ves i guanya-lo. Així que aprofite per oferir-li taules sense por al ridícul. I de fet me les va acceptar, perque amb l’encontre decidit, per a que patir sense trellat?

Orts perd una partida nivellada després de ser sorprés per una combinació del rival que desfeia la partida.

Finalment Ramon fa taules en un final de torre i peons on ell tenia ventaja, però que va jugar be només en quasi tot el final. I eixos quasis que se t’escapen si no t’empolles un llibre de finals sòn decisius. Taules.

Ja desde el viatge problemes.

No només anàvem amb dos de meny, sino que damunt al meu cotxe ens equivocàrem de camí. La raó es que quan el pare dÌan em preguntà si teníem que eixir por on deia el GPS, jo, com estava despistat xarrant amb Sergi, li vaig contestar automàticament , que sí, encara que la eixida em sonava algo rara. I efectivament, encara no tocava, així que pagarem el nostre error quasi tocant Xàtiva i anant bona part del camí per carretera normal. Afortunadament el GPS també s’equivocà quan deia que arribaríem a les 17 pasades, ja que només ens retrasàrem uns pocs minuts.

Respecte a les partides, començà perguent Ian, encara que he vist la seua partida i no ho va fer malament per a ser el seu estreno. Després Ramón em consultà si fer taules en un final de torre i peó contra torre i peó. Si, com teníem que estar escasos de personal per tindre que recòrrer a mi de capità. Jo no veia forma de guanyar, encara que també es de veres que en uns segons no es pot saber gran cosa, si com jo, estàs fluix en finals. Però en qualsevol cas, inclús suponguient que qualsevol dels dos ho tinguera guanyat, si no saps no saps, perque la cosa estava prou avançada. A mi em donava la impressió de que els dos podien frenar al rival, i que per guanyar era precís que l’altre forçara.

Crec que Sergi va ser el que guanyà, però com d’aixó fa varios dies no estic 100% segur. El meu rival tenia iniciativa, però la meua partida encara estava prou nivellada. David tenia un àlfil prou tancat, però la seua partida estava tranquila, amb lo que tal volta podria desenvolupar-lo abans de que es compicara, i nivellar. En quant a Joan, ni idea, el meu cap no abarcava com per a tantes partides.

Per unes quantes jugades subòptimes per part meua, el meu rival guanya ventatja d’espai i més iniciativa. La meu partida encara és soportable, però no m’agrada. Inclús una vegada decidint fer una jugada vaig i faig una altra. Ay el subconscient! Vaig recordar la frase de Tyrion, el enano de Juego de Tronos:

“He de ser una roca. ¡He de ser Roca Casterly!

Així que vaig aguantar i gracies al meu meravellós sentit tàctic, el lie amb una jugada que conduia a complicacions, de les que només veu algunes i, abrumat pel meu magistral geni, el porten a un final de torres amb inferioritat peonera. La llàstima va ser que on vaig trobar una combinació en la que además em quedava amd dama per torre. De tota manera, una final que hi ha que pelear però que tinc guanyat. Que no sé per a que, perque David havia perdut i  l’Albaida ja s’havia asegurat el 4’5.

Guanyat? I una porra. Guanyat, sí, però només jugant be. Elecciones jugada bona que resol i jugada roïn amb la que no perc vbentatja però em complique, se’m presentaren mils de vegades. No acertant-la ni de casualitat. Fins que quan ja eren taules però em negava a reconèixer-ho, en vaig fer un altre per perdre la partida. Roca Casterly ha caído.

Apenes acabar la meua partida (que per cert, el meu rival em tenia ganes desde un robo que li vaig fer jo a ell en el pasat) em vaig a posar a vore la de Joan. Que va guanyar a un rival que no abandonava amb dama de meny i sense quasi peces fins a quasi el mat.

Molt de Juego de Tronos, però amb la meu derrota tan clamorosa a la crònica  le anava millor un llibre de Nietsche: El Ocaso de los Ídolos.

Resultat: Albaida 5’5 – Alberic 2’5

Una vegada passat la meitat del torneig, el nostre equip continua al capdavant de la classificació del grup d’autonòmica centre desprès de guanyar a l’equip de Sueca.

Com el matí ha sigut mogut pels Jocs Esportius, hi ha gent que s’encanta a l’hora de menjar i fa l’eixida un poc més interessant, fent-se de pregar per arribar, el mal endémic de qualsevol club d’escacs (la puntualitat) espresenta per posar un poc més de nervits a nosaltres.

Trajecte tranquil perquè tenim clar on està Sueca, quasi a punt de fer una parada pel camí, desprès d’escoltar més barbaritats que fan els bancs i com el conductor d’un cotxe no li té molt d’afecte als banquers, està a punt de parar i fer baixar del cotxe al banquer que portava, la primera opció era tirar-lo en marxa, però es podia trencar la porta per obrir-la de colp i no va anar més endavant.

Amb el temps justet, apleguem a la plaça i anem al lloc on es va jugar l’altra vegada, i amb les presses, sense preguntar al cambrer de la barra, pujem dalt i ohh!!! està tancat!!!! i l’altra porta també, baixem i li preguntem al cambrer i efectivament, allí no es juga als escacs. Com l’altra opció no està molt lluny d’allí (uns 30 metres) anem tranquils i una vegada ens trobem a un jugador del Sueca, tenim clar que és allí, hi ha que mirar amb millor detall el lloc on es juga i no fiar-se de les altres vegades.

Comença la vesprada amb una xicoteta sorpressa, el primer tauler de l’equip local està ocupat per Juan Andrés, que fins el moment, només havia jugat una ronda (?????) i la resta de jugadors, els habituals d’esta temporada. A algú, la preparació li ha fallat davant aquest imprevist, a mí no, perquè no he tingut temps de mirar res, per estar organtizant els jocs esportius i altres esdeveniments del club.

Però anem al que anem, les partides.

Jo, vaig jugar prou tranquil, sabedor que anava a perdre, només tenia que aguantar tot el que puguera al meu rival, i així, no posar el marcador en contra molt prompte. Però hi havia qui tenia més presa que jo en perdre, José Luis es va liar en l’obertura i en poques jugades estava passant apurs, davant l’atac rival. Només va perdre un peó central i l’enroc desfet, en la primera espenta del rival, que no es posà gens nerviós i anava guanyant peonets poc a poc, sabedor que la seua ventatja era suficient. Però no va ser la primera partida en finalitzar, aquest premi va ser per Santi, amb unes taules per repetició de jugades, si l’escolteu a ell, estava millor i altres trellats, però només va fer taules, que és el que compta. Manolo va guanyar a Fidel i Alberto taules, no sé perquè, perquè a mí no me va consultar res, per mal camí anem si no preguntem a ningú i anem pel nostre compte.

La ventatja nostra prompte queda desfeta davant la meua partida i la de José Luis, deixant el marcador 3-2 per l’equip de casa, i les altres partides no pinten molt bé.

Alfonso ho veu prou clar i es planta, passetja i li pregunta al capità (que és el que s’ha de fer) i li dic que taules, així, que ell ja sap el que ha de fer i provoca les taules. Amb ixes taules i la victòria inminent de Llorens, tornem a igualar el marcador a 3,5, queda Sergi com única esperança (que deu ens pille confessats) per decidir el marcador final i ho tinc clar, quan es planta i em pregunta, li dic que taules, si tornem amb un empat, ens vindrà bé, la qüestió és puntuar no tornar amb un zero en el marcador, i la partida no està gens clara.

Davant la proposta del nostre jugador, el rival pregunta i en el meu entendre, l’altre capità no encerta en la seua decissió perquè si bé hi ha gent que ho veu clar com guanyar, està el fet que ningú d’ells està jugant i qui està jugant, porta unes quantes jugades sense fer les millors, i també està apurat de temps. Els nervits es posen pels núbols de tots, la partida que decidix l’encontre i no fan les millors jugades (segons alguns dels presents) i la partida té un resultat molt variable. Però aquest any no és el millor dels locals i quan ja es veu perdut, és ell qui demana les taules, i la meua resposta és clara, que no, ara Sergi ho té clar com guanyar la partida i encara que puga parèixer mentira, ho fa bé i guanya la partida.

Al fjnal, ens tornem a casa amb la victòria per la mínima i amb molt bon gust de boca desprès de vore com estaven les partides a la meitat de la vesprada. Amb aquest encontre, ens llevem un possible rival per la classificació i com els nostres perseguidors es tenen que enfrontar entre ells, en les següents rondes, aniran quedant-se pel camí uns altres més. Però encara no és hora de dir res, ni vendre res, tot pot pasar i anirem setmana a setmana.

Un altre dia passat, i el primer equip continua la seua trajectoria de victòries, esta vegada davant el Jaque Mate de Torrent. En un principi, mirant els integrants, es veia que tenen dificultats, perquè l’equip que ens presentaren, no era molt fort, encara que hi ha que demostrar-ho en el tauler. Moltes baixes dels taulers, teòricament més forts, fa que un equip que al principi de temporada puga donar molta guerra, estiga patint per quedar-se en la categoria.

Anem al que anem.

El primer que hi ha que mencionar, és la presència de l’àrbrit itinerant, com es trobava pel matí en els jocs esportius, va decidir quedar-se i vore com funcionava l’encontre al principi, perquè ha d’anar a altres llocs.

La primera hora no es veia molt clar res, però en la següent hora, ja es veia la diferència de joc entre els equips, Sergi va en ventatja, Llorens apreta molt, Santi es veu prou tranquil, i la resta de partides prou igualades. Aquesta tranquilitat va vindre de la mà de Sergi, el primer en guanyar, i Llorens, no va vore com entrar-li al rival i taules per repetició de jugades.

Els dos que no es vaen poder enrocar, preferiren jugar a l’atac, foren els següents en aconseguir la victòria, el marcador reflectia ja un 3,5 a 0,5 molt tranquilitzador per nosaltres, però preocupant pels visitants. I molt més, desprès de guanyar jo i Manolo.

Una vegada en els apurs, de temps, el rival d’Eloy no encerta en col·locar bé les torres i una xicoteta maniobra el fa perdre una torre, el resultat es veu aplastant, però les partides no han sigut amb tanta diferència.

I queda la partida d’Alfonso, on no sé si ell creurà en algun deu, però li va aparèixer la mare de de i tots els sants en aquesta partida. Una columna central ocupada per les dues torres, li dóna molt de joc al rival, que poc a poc apreta més. Damunt, Alfonso amaga la seua dama en un racó (veges tu a saber perquè) i encara que hi ha igualtat material, està prou mal. La situació es fa quasi insostenible quan vol contrajoc en la columna de torre de l’enroc, mal, mal i mal, tota la columna per ell sol, però la torre està fora de joc. L’única torre que juga està intentant parar les dues torres en la columna oberta, i quan es produix el canvi, ja pot entrar tranquilament, amenaça al rei i deixa més tancada la torre, igualment, li amenaça el cavall i la dama no es pot menejar perquè el perd, i el cavall no es pot moure, perquè entraria la torre i causaria la pèrdua de la dama. Amb aquest “panorama para matar”, no li s’ocurrix més cosa al rival que guanyar material, un peó que obliga a la torre a abandonar la columna guanyadora i deixa llibertat al cavall d’Alfonso per moure i protegir al rei. Cau un altre peó, i per gula, un altre peó que el deixa sense peces per atacar, molta ventatja material, però ara la dama té llibertat i aconseguix jaque al rei que no pot parar, taules d’última hora.

Pel que respecta al segon equip, dir que no va poder ser davant el fort equip que va presentar el Gandia, però va ser per la mínima, 3,5-4,5. I si algú s’haguera espabilat un poc més al principi, possiblement es podria parlar d’un altre resultat millor per nosaltres.

Finalitzar la crònica del dia, comentant un fet que no pasa molt sovint, quan els més veterans del nostre equip, quasi eren jovenets, davant la presència de molts jugadors molt més veterans que ells. Els escacs no miren l’edat a l’hora de practicar-lo.

Primer dissabte de la final provincial dels XXXI Jocs Esportius de la Comunitat Valenciana, disputats en Alberic. Les partides són a un ritme més lent que la primera fase, i ja es veu la milloria en les partides, molt més disputades i quasi tots els jugadors apuren les seues opcions.

En el torneig infantil, només dos jugadors estan amb la totalitat dels punts, desprès de jugar les tres primeres rondes. I per darrere amb mig punt menys, tres jugadors que segur no els deixaran les coses fàcils.

Pel que respecta al torneig cadet, tres són els jugadors amb tots els punts disputats. Estos jugadors que estan al capdavant de la llista de favorits, no s’han deixat sorprendre en cap moment per la resta, però encara queda molt de torneig i tot pot pasar.

El proper dissabte amb la disputa de les quatre rondes que queden, es vorà realment si es pot amb els principals favorits per guanyar el torneig.

En aquest torneig cadet, el nostre representant, Vicente Doménech, només ha aconseguit un punt, esperem que millore i puga aconseguir la classificació per la final autonòmica.

El proper dissabte pel matí, es disputarà la final provincial dels XXXI Jocs Esportius de la Comunitat Valenciana en la llar del jubilats d’Alberic. Serà un esdeveniment per vore les grans promeses dels escacs de València, i que qualsevol aficionat dels escacs d’Alberic podrà vore.

Vos esperem.

Mentres ve la crònica de camí vos deixe els resultats de l’encontre.

L’enroc  4,5 – 3,5 Alberic B
1- Sergi Sanchis.
1- Alberto Bisbal.
0- Vicente Doménech.
1- Adolfo Benet.
1/2- Vicente Doménech.
0- Ramón Iborra.
0- Rafael Alberola.
0- José Doménech.

Un altre dissabte més i el primer equip fa bó el pronòstic (ja sé que ningú l’havia fet, però millor així) de la jornada. Ens enfrontàvem al Benimodo que estava empatats amb nosaltres pel primer lloc de la classificació, l’any passat els guanyàrem i no pareixia que volien repetir, perquè presentaren molt bon equip.

Per davant es veia que ells podien quedar molt més millor, però per darrere, els nostres integrants ho podien recuperar. Tot es parlar i especular abans de l’encontre, però quan es juguen les partides tot pot canviar.

La primera partida que comentaré serà la dels primers Àlex i Eloy. El nostre jugador no està encertat enguany, entrega de peça per 3 peons, però el seu enroc està molt desprotegit, en el rellotge es pot vore com només pensa Eloy i Àlex heu té prou clar, perquè no acumula molt de temps. Les dificultats li pasen factura el nostre és el primer en caure.

Però no ha durat molt aquesta situació, perquè Alfonso ha donat compte de Josep. La veterania s’ha impossat al jove jugador de la pedrera de Benimodo, i empat en el marcador.

Desprès, no sé segur però ha caigut Llorens, un punt que nosaltres podíem confiar amb ell, però quan es juga la partida pot ser una altra qüestió, tornem a estar per darrere en el marcador. Mal va el dia si sempre anem per darrere.

Tampoc es deixa respirar al rival, perquè David torna la igualtat i l’empat a dos, deixa tot en l’aire i ja comença a ser prou tard.

Partida molt complicada, perquè fins el final hi havia moltes peces en el tauler, per posar un poc de com estava la situació, el primer peó que s’ha menjat un jugador, ha sigut en la jugada 38 del blanc. Molt difícil progressar amb tots els peons en el tauler, però Rafa ha jugat millor les seues cartes i Manolo no ha pogut aguantar l’atac.

Què pasa hui, una altra vegada per darrere.

No pasa res, ahí està Paco per tornar a empatar. Igualtat material, però la possició era molt favorable al nostre, José ha estat sempre tancat i sense poder jugar una torre, situació que aprofitat el nostre per avançar el seu rei i davant les amenaces de mat, li ha deixat dos peons pasats escoltats pel rei i la torre, impossibles de parar.

Ara aplega l’hora de la millor partida del dia, no perquè siga jo el protagoniste, però és la que ha marcat (en el meu pensar) el resultat final. Uns primeres jugades d’espera, i com no tinc temps per esperar provoque que César es quede molt més millor, amb possibilitats de guanyar qualitat o un peó central, que en el meu parèixer era la millor opció, al deixar-li tot el centre per ell i vuit de rivals.

Però tria l’opció de la qualitat i tinc com única opció el meu alfil blanc. Pasa el temps i cada vegada apreta més, però no troba la forma de materialitzar la seua ventatja. A meitat partida, l’anècdota del dia, el rellotge s’apaga i torna a zero els dos marcadors, en aquell moment es podria haver declarat la partida taules i més prompte a casa haguérem estat. Però un servidor té el costum d’apuntar el temps del rellotge cada certes jugades, i més o menys es va poder arreglar.

Aquesta situació, per dir alguna raó, va ser millor per a mí, perquè desprès vaig poder pasar un peó, no estava sol, perquè tenia un peó davant, però la situació feia que els meus alfils jugàrem molt més que les seues torres. Si en el tauler, les torres no tenen columnes obertes no poden oferir les seues possibilitats reals, i possiblement, siga una causa del perquè vaig poder aguantar. Com està tan apurat ell, ha de tornar la qualitat de ventatja i amb els alfils de diferent color, i els meus peons que la seua casella de coronació és en el color de l’alfil contrari, no vaig forçar res i empat.

En un primer anàlisis ràpid, me vaen dir que només recuperar la qualitat, podia guanyar la partida, però una miradeta amb tranquilitat (en casa i tranquil), es veu que era pitjor ixa jugada que la realitzada.

I ja quasi a les 9 de la nit, només queda Santi i Jordi jugant la seua maratoniana partida. Li demanen taules i com bon jugador li pregunta al capità, com aquest veu que ell va a perdre la partida, no pot consentir escapar cap punt i li diu que aguante. Desprès perd peça, però les seues torres que poden fer molt de mal en la sèptima fila, li reporten la igualtat material, però amb peó de més. Com estan tots en un mateix costat del tauler, serà molt difícil avançar. Com Jordi té el rei tallat i no pot defendre el peó, poc a poc el nostre jugador avança els seus peons fins que aconsegueix menjar-se el peó rival, i els dos peons junts amb la torre i el rei, el nostre jugador no erra (tal i com va fer un altre rival fa poques setmanes) i guanya la partida, i per primera vegada estem davant en el marcador, i quan més interessa al final.

Victòra per la mínima i a vore si continuem amb la senda de victòries.

Per finalitzar, dir un apunt breu del segon equip, no és del resultat, ni tampoc una crònica, és d’una partida que no sé quan va finalitzar (l’hora del dia), però és una miniatura digna de vore en qualsevol escola. Com no posar les peces davant del teu rei propi, per evitar que en la jugada número 12, un cavall rival done el mat. En dos paraules im pressionant!!!! I l’enhorabona per Adolfo, que si altres vegades li pasa al contrari, ara és ell qui ha fet la bona.