V SOPAROT

Magnífic torneig i soparot que em fet aquest dissabte per donar per finalitzat el provincial per equips. Un torneig amb el sistema de lliga, que fa temps que organitzavem un d’eixa classe.

Prompte es queden tres jugadors per davant, guanyant les seues partides i no donant cap oportunitat a la resta, pareix que la diferència de nivell era prou evident. Com no podia ser menys, eren els tres primers de la llista qui pegaven damunt la taula per fer-se notar, cada vegada amb la partida igualada, només calia esperar l’errada del contrari.

Pel mig, un sorprenent Vicente Doménech (el fill, per això dic sorprenent) va donant la sorpresa a quasi tots els seus rivals, partides perdudes que el rival li torna la peça, un altre es confia i perd una partida molt igualada, a la fi, ha sigut un dels que millor haurà disfrutat d’aquest torneig.

Però per tornar al cap del torneig, els tres mosqueters apleguen a l’última ronda empatats a punts, els enfrontaments entre ells també equilibrats, per tant, si guanyen els tres serà el tercer desempat qui diga el guanyador del torneig. Pel que fa a la meua part, el rival més fort dels tres era el meu, Paco, que es tanca prou bé i com necessite guanyar, la forma d’obrir el joc li acaba afavorint a ell i acaba guanyant la partida. Els altres dos que queden per adjucidar-se el torneig no erren les seues partides i els sistemes de desempat diuen que Eloi queda segon del torneig. No sé si és veritat, però hi ha llengua que diu- “qui manipula l’ordinador fa el que vol i arregla les coses per guanyar ell”-

No ha sigut el cas de hui perquè Alfonso ha sigut un just gunaydor del torneig, tal vegada com ha vingut molt preparat i amb molta moral després de quedar quint en l’universitari que ha jugat a Castelló, s’ha trobat molt segur en les seues partides, menys clar, en la meua que l’ha palmat.

De la resta de jugadors, espere que el ratet de jugar unes partidetes ràpides amb l’ànim de pasar una estoneta molt agradable, haja sigut cumplida. Manolo deu entendre que no té 25 anys (bé, tindre-los els té, perquè la discussió del dia era eixa) i el seu nivell baixa prou en aquest ritme. J R pareixia que estava en un altre lloc, no era el seu torneig. Sergi ja sap que ell no és un jugador de ritmes ràpids, però dóna molt bé la seua valua amb ritmes més tranquils.

Com ja pareix que és prou llarga aquesta crònica, acabaré fins un altre dia que diré un poc més del sopar de després i així no cansaré a la penya més del compte, no sense donar les gràcies per la seua participació a tots els jugadors del torneig.