Sí cavallers, la sisena edició del Soparot s’ha pogut fer. Uns quans valents del club ens em ajuntat per anar de sopar i contar les anècdotes del pasat torneig per equips, encara que hi ha algú, que torna a contar les seues “batalletes” personals, que encara ens sorprenen a molts, i això que ja el coneguem de molt de temps, si ens podíem pensar que ho sabíem tot d’ell, no, que equivocats estem nosaltres i qui el conega, és molt capaç de sorprendre amb històries noves cada setmana.
Aquesta vegada ens va tocar anar al Restaurant Carlos d’Alberic, sí pose el poble perquè hi ha qui no sap bé per on està (i això que ho vaig posar bé en el correu a tots), qui viu per allí, sap que en el polígon d’Alberic està el Restaurant Carlos, però sempre que es parla d’anar a algun d’aquestos restaurants, hi ha que especificar bé, qui convoca i sobretot hi ha que llegir bé les coses, entendre-les tot el que diu, no només la primera frase. Va ser un principi molt bó per anar preparant al personal para les rialles de desprès.
Estem a punt de demanar i ens posem a vore qui falta al sopar, i no!! -quina sorpresa!!! -ens falta el millor de tots, la estrel·la del sopar!!! -sense ell no es pot començar! Però sempre hi ha algú que ha de dir i presionar per fotre al personal, – el presi va dir que a les 10 es tenia que demanar, i ja pasem deu minuts-. Bé, pensant-ho com toca, paga la pena demanar i començar nosaltres que si està ell des de primera hora, no li deixarà res a qui estiga en el seu costat-, va afegir un altre. Amb aquest argument no es pot anar en contra i tots a favor de demanar, però pareix que estava escoltant darrere la porta, perquè va aparèixer enseguida només dir-ho.
Totes les vegades que es fa una crònica(normalment és de les partides o un torneig disputat), es comenta el que ha pasat durant l’esdeveniment, però això és secret sumarial, qui desitge saber què va pasar, que vinga un altre any i ho sabrà.
El que no es pot deixar de dir, és que es va procedir a fer l’entrega de trofeus del pasat torneig per equips a les diferents categories que estaven en joc, encara que va fallar algú que estava nominat a vàries categories, la resta de nominats va vindre al sopar, i així, l’entrega es va poder dur a terme. Es va contar amb un “spiker” (no sé si està correctament escrit, però el que es diu és que un presentador va dir els noms) per l’ocassió(el narrador) i un convidat de luxe per donar els trofeus, Llorenç Vanaclocha, que sempre està el mateix a les fotos quan es fa l’entrega d’algun premi i per això es pot donar a entendre que sempre guanya els tornejos que fa el nostre club.
Es va començar per premiar al millor jugador del primer equip d’Alberic, per el seu percentatge obtingut (100%) que és prou difícil de superar, va ser per Adolfo Benet.
Seguidament, el premi a la millor entrega del torneig per Ximo Mínguez. Una entrega de dama que el seu rival li va costar d’entendre, perquè ixa entrega per un peó li donava la partida, que ja pensava que no podia guanyar.
Com estem parlant de d’entregues i premi al bon gust i les innovacions, el premi al millor Mat per José Luis Martínez Cuquerella. Amb la seua partida a Benimaclet, on el seu rival amb dos alfils i peons, i ell amb alfil i cavall i els mateixos peons, va aconseguir que el seu rival li realitzara un mat amb un alfil i un peò, el rival només volia vore com guanyar un peó, però ell va dir, -no, espera un poc i voràs quina jugada més bona faig per a que tu guanyes-, perquè si no és així, no es pot entendre les jugades que va fer.
Seguidament, tornem a premiar la trajectoria d’un jugador en el torneig, el premi “enroc curt” per José Ramón Mateu, perquè el seu resultat en el torneig va ser un enroc llarg en les tres primeres partides, va puntuar la següent i enroc curt les dos últimes que va jugar.
Per donar per finalitzat l’entrega, es va donar el premi a la millor “espantà” del torneig, un premi molt novedós que s’entrega a qui està per jugar un dissabte, desprès diu que no, al moment que si fa falta vaig, però ja és massa tard, no puc jugar però puc estar més de mitja hora mirant les partides, i desprès em torne a casa, que tot siga dit, està a uns quaranta metros del lloc per a jugar, incluït en aquesta distància el pujar les escales de la finca, bé el premi és per José Luis Sanchis.
Una vegada finalitzat l’entrega oficial de trofeus, es va afegir una sorpresa, Adolfo Benet va fer entrega del trofeu al més……….. millor de tot el club Escacs Alberic, que va ser com no, per a mí, el narrador.
Una vegada realitzat l’entrega i finalitzat l’esdeveniment, la gent tenia ganes d’escacs i vàem anar a la casa de la cultura a fer unes partidetes, un torneig per a vore qui és el millor en la nit del Soparot, però això és una altra història.