Un altre dissabte més i el primer equip fa bó el pronòstic (ja sé que ningú l’havia fet, però millor així) de la jornada. Ens enfrontàvem al Benimodo que estava empatats amb nosaltres pel primer lloc de la classificació, l’any passat els guanyàrem i no pareixia que volien repetir, perquè presentaren molt bon equip.
Per davant es veia que ells podien quedar molt més millor, però per darrere, els nostres integrants ho podien recuperar. Tot es parlar i especular abans de l’encontre, però quan es juguen les partides tot pot canviar.
La primera partida que comentaré serà la dels primers Àlex i Eloy. El nostre jugador no està encertat enguany, entrega de peça per 3 peons, però el seu enroc està molt desprotegit, en el rellotge es pot vore com només pensa Eloy i Àlex heu té prou clar, perquè no acumula molt de temps. Les dificultats li pasen factura el nostre és el primer en caure.
Però no ha durat molt aquesta situació, perquè Alfonso ha donat compte de Josep. La veterania s’ha impossat al jove jugador de la pedrera de Benimodo, i empat en el marcador.
Desprès, no sé segur però ha caigut Llorens, un punt que nosaltres podíem confiar amb ell, però quan es juga la partida pot ser una altra qüestió, tornem a estar per darrere en el marcador. Mal va el dia si sempre anem per darrere.
Tampoc es deixa respirar al rival, perquè David torna la igualtat i l’empat a dos, deixa tot en l’aire i ja comença a ser prou tard.
Partida molt complicada, perquè fins el final hi havia moltes peces en el tauler, per posar un poc de com estava la situació, el primer peó que s’ha menjat un jugador, ha sigut en la jugada 38 del blanc. Molt difícil progressar amb tots els peons en el tauler, però Rafa ha jugat millor les seues cartes i Manolo no ha pogut aguantar l’atac.
Què pasa hui, una altra vegada per darrere.
No pasa res, ahí està Paco per tornar a empatar. Igualtat material, però la possició era molt favorable al nostre, José ha estat sempre tancat i sense poder jugar una torre, situació que aprofitat el nostre per avançar el seu rei i davant les amenaces de mat, li ha deixat dos peons pasats escoltats pel rei i la torre, impossibles de parar.
Ara aplega l’hora de la millor partida del dia, no perquè siga jo el protagoniste, però és la que ha marcat (en el meu pensar) el resultat final. Uns primeres jugades d’espera, i com no tinc temps per esperar provoque que César es quede molt més millor, amb possibilitats de guanyar qualitat o un peó central, que en el meu parèixer era la millor opció, al deixar-li tot el centre per ell i vuit de rivals.
Però tria l’opció de la qualitat i tinc com única opció el meu alfil blanc. Pasa el temps i cada vegada apreta més, però no troba la forma de materialitzar la seua ventatja. A meitat partida, l’anècdota del dia, el rellotge s’apaga i torna a zero els dos marcadors, en aquell moment es podria haver declarat la partida taules i més prompte a casa haguérem estat. Però un servidor té el costum d’apuntar el temps del rellotge cada certes jugades, i més o menys es va poder arreglar.
Aquesta situació, per dir alguna raó, va ser millor per a mí, perquè desprès vaig poder pasar un peó, no estava sol, perquè tenia un peó davant, però la situació feia que els meus alfils jugàrem molt més que les seues torres. Si en el tauler, les torres no tenen columnes obertes no poden oferir les seues possibilitats reals, i possiblement, siga una causa del perquè vaig poder aguantar. Com està tan apurat ell, ha de tornar la qualitat de ventatja i amb els alfils de diferent color, i els meus peons que la seua casella de coronació és en el color de l’alfil contrari, no vaig forçar res i empat.
En un primer anàlisis ràpid, me vaen dir que només recuperar la qualitat, podia guanyar la partida, però una miradeta amb tranquilitat (en casa i tranquil), es veu que era pitjor ixa jugada que la realitzada.
I ja quasi a les 9 de la nit, només queda Santi i Jordi jugant la seua maratoniana partida. Li demanen taules i com bon jugador li pregunta al capità, com aquest veu que ell va a perdre la partida, no pot consentir escapar cap punt i li diu que aguante. Desprès perd peça, però les seues torres que poden fer molt de mal en la sèptima fila, li reporten la igualtat material, però amb peó de més. Com estan tots en un mateix costat del tauler, serà molt difícil avançar. Com Jordi té el rei tallat i no pot defendre el peó, poc a poc el nostre jugador avança els seus peons fins que aconsegueix menjar-se el peó rival, i els dos peons junts amb la torre i el rei, el nostre jugador no erra (tal i com va fer un altre rival fa poques setmanes) i guanya la partida, i per primera vegada estem davant en el marcador, i quan més interessa al final.
Victòra per la mínima i a vore si continuem amb la senda de victòries.
Per finalitzar, dir un apunt breu del segon equip, no és del resultat, ni tampoc una crònica, és d’una partida que no sé quan va finalitzar (l’hora del dia), però és una miniatura digna de vore en qualsevol escola. Com no posar les peces davant del teu rei propi, per evitar que en la jugada número 12, un cavall rival done el mat. En dos paraules im pressionant!!!! I l’enhorabona per Adolfo, que si altres vegades li pasa al contrari, ara és ell qui ha fet la bona.